Catastrofisme tecnològic

Fa una partida de setmanes que els diaris vénen plens de notícies relatives a la tecnologia actual que, pel cap baix, ens haurien de posar els pèls de punta. Així, per una banda, dos dels majors fabricants europeus de cotxes han anunciat errades en el disseny de dos dels seus models que podrien tenir greus conseqüències per als usuaris. Per l'altra, les autoritats sanitàries alemanyes han esbombat que les ones dels telèfons mòbils poden ser perilloses per a la salut. Tot això, al bell mig del temporal desfermat per IBM quan va anunciar que el processador Pentium d'Intel tenia algun problemet aritmètic.

És a dir, que, quan un hom menys s'ho espera, pot acabar socarrat i ben socarrat. En el sentit literal del terme, en el cas dels cotxes amb defectes al dipòsit de gasolina. En un sentit més figurat, en el cas del Pentium i el dels telèfons, tot i que entre les trivialitats que se'n poden deduir hi ha la possibilitat de tenir una angina de pit perquè ens passi per devora un executiu agressiu d'aquells que no pot estar, onsevulla es trobi, deu minuts seguits sense parlar amb la seva secretària.

Els comentaris que, en el meu entorn, han generat aquestes notícies han anat des de la més absoluta de les despreocupacions —jo no en tenc cap, de cotxe com aquest— fins a la major de les indiferències possibles: tot això és publicitat pura i dura. No m'ha arribat cap referència a la responsabilitat social dels tècnics i científics involucrats en el disseny, la fabricació i comercialització d'aquests productes que, d'una manera o l'altra, poden ser considerats com a defectuosos i, el que és més greu, perillosos per a la integritat física dels usuaris. Tal vegada el comentari més preocupant l'hagi generat el cas del processador Pentium, ja que no són pocs els que han insinuat que Intel coneixia el defecte quan va procedir a distribuir-lo. Independentment de la veracitat o no d'aquest rumor, la notícia suscita un problema ben interessant.

Tot plegat, darrera cada una d'aquestes errades hi ha un equip de tècnics que són els que, en definitiva, tenen a les mans el control de qualitat i de fiabilitat dels productes que ells mateixos o uns altres tècnics dissenyen i fabriquen. La pregunta ara és: què obliga més aquests tècnics, la fidelitat als interessos de l'empresa o la seguretat dels usuaris? En cas de conflicte —que no té per què haver-n'hi sempre— quines de les opcions ha de prevaler? No està clar que la formació que reben aquests tècnics a les universitats d'arreu del món prevegi com es pot afrontar i resoldre aquest tipus de dilema. Com tampoc no està clar que un codi ètic d'obligada observació per a tots els professionals en exercici ens pugui protegir dels possibles abusos.

Més endavant donaré exemples d'això darrer. Exemples que, tot i venir de les antípodes —d'Austràlia—, podrien perfectament ser trasplantats amb pèls i senyals aquí. Va de denúncies i contradenúncies, entre els enginyers involucrats, al voltant de la decisió d'un ajuntament costaner sobre la ubicació en una contrada turística d'un emissari submarí. Us sona familiar, això?

Pentium inside?

A finals de novembre, Intel —l'empresa que fabrica el Pentium— va fer circular, també per Internet, una acurada —segons ells— anàlisi del problema, i havia calculat que la probabilitat que es produís una fallada d'aquestes era una de cada nou mil milions, dit altrament, una vegada cada vint-i-set mil anys de càlculs d'un usuari corrent. No se sap si Nicely va anar a comprar loteria o, d'una forma més científica, va demanar a Intel què volia dir quan parlava d'usuari corrent. En tot cas, un enginyer especialista en disseny de circuits, anomenat T. Coe, no es va acabar de refiar de les estimacions aleatòries que Intel havia fet sobre el problema, i, tot fent ús de la seva experiència com a dissenyador de circuits, aconseguí de descriure la fallada fins al punt de poder preveure la magnitud de l'error de càlcul i quan es produiria. Tot plegat, no em feu donar detalls, però els problemes eren de l'ordre que la unitat de coma flotant s'embullava quan es tractava de dividir «duent-ne».

Total, que una setmana més tard Intel va fer públic, també a través d'Internet, un estudi, signat aquesta vegada, de la fallada en l'arquitectura del Pentium i de les seves conseqüències potencials. És en aquest moment que IBM, embarcada en una aventura conjunta amb Motorola i Apple de construcció d'un processador propi anomenat PowerPC, anuncia que a causa dels problemes del Pentium, deixarà de vendre les màquines que tenia basades en aquest processador. Genial. Intel, que fins aleshores s'havia dedicat a nedar més que guardar la roba, després d'invocar l'ajuda de Microsoft, decideix canviar gratuïtament els processadors a tots aquells clients (als EUA) que ho demanin.

Tot plegat, res, si no fos perquè un tal Wolfe havia fet públic la primera setmana de novembre que Intel sabia dels problemes del Pentium des d'abans de l'estiu, que els havia corregit, però que havia continuat venent els xips defectuosos que ja estaven fabricats. Intel ni es va molestar a desmentir la informació i va insistir —encara durant un mes més— que tot era foc d'encenalls. Quin codi ètic és més recomanable, el d'Intel, el d'IBM, o...? La pregunta queda oberta per als possibles alumnes d'una hipotètica assignatura de lliure configuració com ara: Ètica, Tecnologia i Longevitat en el Lloc de Treball.

Llorenç Valverde, 26 d’abril de 1995