Les embustes del «Tour»

Tot aquest enrenou que s’ha mogut a l’entorn de l’edició d’aquest any del Tour de França m’ha aglapit mentre era a mig llegir un llibre d’un tal Tenner que tracta d’analitzar les raons de la que ell anomena revenja dels efectes secundaris de la tecnologia. L’anàlisi del llibre va des del gastat i conegut exemple de Frankestein fins, curiosament, a tot el que està passant amb la irrupció de l’alta tecnologia en el món dels esports. Com que el tema no podia ser més oportú, i com que he de confessar que no he acabat d’entendre les claus principals de l’escàndol, vaig decidir botar-me totes les pàgines que hi havia abans del tema esportiu i anar directament als dos últims capítols del llibre amb l’esperança de trobar-hi arguments que m’ajudassin a entendre de què anava tot això. Crec haver copsat, amb totes les limitacions que fan al cas, el que han dit els medis de comunicació: que si han trobat drogues o medicaments prohibits en mans dels entrenadors, massatgistes i/o metges d’alguns equips que corrien en el Tour; que la llei francesa és molt estricta respecte de la possessió i ús d’aquestes substàncies, … Tot això està molt bé, però jo seguia sense entendre per què els esportistes s’avenen a participar d’una pràctica tan poc esportiva com és la de fer embustes. Embustes als altres i, el que és pitjor, embustes a ells mateixos ja que, de fet, l’ús d’aquestes substàncies comporta greus riscs de salut directes i indirectes pel mateix corredor. Doncs bé, l’anàlisi que presenta Tenner en el seu llibre no pot ser més clar i llampant. Argumenta que les diferències més significatives entre la pràctica de l’esport tal i com l’entenien els grecs i els romans, i la que es fa avui són d’índole ètica i tecnològica. En tant que aquesta segona classe de diferències —les tecnològiques— són bones de veure i entendre, potser un poc més difícil esbrinar les primeres, les ètiques. Però, justament ha estat per obra de les segones que s’han alterat moltes de les primeres. Un poc embullat, no? Però crec que ho podré fer més entenedor.

Els esportistes grecs i romans fonamentaven el seu prestigi en les històries sobre les seves destresses i no en res que pogués ésser mesurat amb números. El concepte de rècord els hi era alié, simplement perquè no hi havia cronòmetres per fer aquestes conversions de proesa a número: havies de guanyar els contrincants i no els rellotges i, per consegüent no hi havia cap casta d’incentiu per assolir nous rècords. Per altra banda els equipaments d’altes prestacions —fruit de la tecnologia— no hi eren presents, perquè no era necessari a les competicions gregues, de fet fins i tot la roba estava prohibida. La restauració del Baró de Coubertin va anar seguida, poc temps després, d’una racionalització de la pràctica esportiva fins el punt que han corregut en paral·lel la recerca per la eficàcia industrial i per la supremacia en els esports, atés que la pràctica esportiva va ser promocionada per neutralitzar la fatiga i avorriment que produien les fàbriques i les escoles. El 1900, una comissió francesa(!) va emprar mètodes avançats per enregistrar moviment amb l’objectiu d’avaluar els mètodes i els efectes dels diferents esports sobre l’organisme des del punt de vista de la salut. Des d’aleshores ençà … que els puc dir que no sapiguen? Per exemple, tot i que està per veure quin és el rendiment real dels ordinadors com a eina d’ensenyament i aprenentatge, ningú no dubta de l’eficàcia dels mètodes bassats en ordinadors per millorar la resposta dels esportistes. Tot això mogut, és clar, per quantitats astronòmiques de diners, aportades pel negoci de l’espectacle en què s’han convertit els esports i que ha esdevingut la principal raó de la seva existència. Les tecnologies mèdiques han vingut a ocupar un lloc cada vegada més important en el món esportiu, ultrapassant tot sovint els límits acceptables.

Avui ha estat això dels ciclistes del Tour, però demà per ventura serà l’hora de demanar-se pels efectes de revenja de, per exemple, les tècniques altament sofisticades de reparació quirúrgica, que permeten que els esportistes estirin molt més enllà del que és raonable el seu organisme. No he fet servir el mot “reparació” a l’atzar, atés que tal vegada la mescla entre el que és humà i el que és artificial ens estigui arribant —poc a poc i per darrere— per aquesta via de l’esport d’alta competició. En definitiva, menys espectacle, menys rellotges i tecnologia i menys pressió sobre els esportistes, ja que tots acabam essent responsables, d’una manera o d’altra, d’aquest desastre. I si no creuen amb la seva responsabilitat individual, li poden demanar de noves a en Jaume d’Artà, afeccionat al ciclisme que es va comprar fa uns mesos un vestit per fer carretera. El va demanar que fos molt vistós per tal que l’afinassin bé els altres conductors i li varen engaltar un de l’equip Festina. L’altre dia, circulant amb la seva vistosa roba, des d’un cotxe algú li va cridar, amb menyspreu, “Dopao!!!”

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 5 d’agost de 1998

Tornar a l'índex d'En teníem més ...