Ciberdecència

Ben igual que quan érem preadolescents i no ens podíem estar d’anar a arrambar amb aquelles cireres tan exquisites, o anar a tirar test quan era temps de freses; de tant en tant, de forma sobtada, començ a sentir-me dominat per una rauxa irresistible. Quan el corcó es fa inaguantable, no em queda més remei que, una mica d’amagat, cercar un ordinador. El pos en marxa i quan començ a sentir els xiulets característics del modem intercanviant salutacions amb el seu corresponent a l’altra banda del fil, un calfred intens em puja i baixa per tota l’espinada. Ensems que faig un alè profund i relaxant, mir a dreta i esquerra per estar segur que estic a raser de mirades indiscretes i, just en aquest moment, quan tot ha anat bé —si és que hi ha anat— aleshores començ a navegar per Internet, és a dir, començ a sentir-me un il·legal i un inmoral.

De vegades, si quan em pega la brusca estic enfora de remei, no em queda d’altra alternativa que acaronar el disquet que duc normalment a la butxaca. El seu tacte, el saber que és allà, em dóna aquesta sensació de tranquilitat de sentir-me indecent i brut, perquè vés a saber que hi puc dur allà dins. Puc fruir d’aquestes sensacions cada vegada amb més intensitat, gràcies a la major freqüència amb que imatges de disquets i d’altres estris informàtics, absolutament neutres en sí mateixes, són emprades per il·lustrar notícies que parlen de la desarticulació de bandes de delinqüents: des de terroristes fins a pederastes. Els disquets apareixen al costat de les pistoles i l’èmfasi acostuma a ser posat en el fet que els delinqüents feien servir Internet per les seves malifetes, la qual cosa li dóna a la transgressió de la llei un aire de més gravetat, com la nocturnitat o la traïdoria. D’aquesta manera, no gens sutil i força continuada, ens hem anat empassant aquesta associació subliminal entre delinqüència i tecnologies de la informació, entre delinqüència i Internet.

Aquesta associació, aquest hiperenllaç, ha servit per aplanar el camí als interessats en desenterrar la destral de guerra que consisteix en amagar, baix una capa de fariseica decència, atacs desaforats contra la llibertat d’expressió que Internet en particular, i les tecnologies de la informació en general, ha fet més lliure que mai en tota la història de la humanitat. Ara fa un poc més d’un any que el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar inconstitucional la llei de decència de les comunicacions, la coneguda com CDA. Esencialment, els arguments del Tribunal Suprem estaven basats en el fet que no hi havia manera tècnica possible per impedir el mal que la llei volia evitar —que els infants tenguessin accés lliure a través d’Internet a material poc escaient per la seva formació i maduresa— sense que s’atemptés de forma contundent contra la primera esmena de la Constitució dels Estats Units, la que garanteix precisament la llibertat d’expressió.

Doncs bé, la setmana passada, el Senat dels Etats Units va aprovar un projecte de llei, conegut ja com la CDA II, amb la que, d’una forma més subtil que en el primer intent, es tracta pretesament d’aconseguir els mateixos objectius: la protecció dels infants de l’exposició de material inadequat. I és que no ens cansarem de dir-ho, són molts –massa, per al meu gust— els que estan convençuts que, atesa la naturalesa humana, sempre surt més a compta reprimir que educar.

Com que la sentència de l’any passat deixa poc forat per on passar, han pegat allà on fa més mal, és a dir, a la butxaca. Així, la llei obliga a que qualsevol dels ordinadors de centres públics (escoles, biblioteques …) i que rebin o hagin rebut subvencions per poder estar connectats a la xarxa, haurà de tenir instal·lat un programa que actuï de filtre i no permeti accedir a material poc escaient, sense poder precisar què vol dir això. Per altra banda, la llei pretén que totes aquelles pàgines web comercials que continguin aquests tipus de material requereixin l’ús d’una tarja de crèdit o d’una clau per accedir-hi. La primera part potser formalment més o menys bona d’executar, sobretot per allò de que “qui paga …” Per contra, l’ús de la segona com a eina de protecció ja està ben descartada a la sentència de l’any passat.

Si algú creu que tot això d’Amèrica li queda lluny, que pensi que la llei estén el seu àmbit d’aplicació a tot el que es pugui veure en el seu territori, sigui quina sigui la ubicació de la font. És a dir, que si posau a la vostra web la foto aquella que us vàreu fer la setmana passada a la platja, esment!, no fos cosa que un pit mal enfocat vos colocàs al marge de la llei americana.

En qualsevol cas, com us diria?, jo sóm d’aquells que, ara per ara, preferesc que m’apuntin amb un disquet —encara que estigui carregat de pornografia— que amb una pistola, baldament estigui descarregada o carregada amb salves.

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 29 de juliol de 1998

Tornar a l'índex d'En teníem més ...