El judici del mil·lenni

Dilluns passat varen començar les sessions del judici que, segons l'opinió de molts entesos, esdevindrà el judici del mil·lenni, en tant que el seu veredicte condicionarà el futur de la informàtica i de les telecomunicacions. El govern federal americà —i els de vint estats més— acusa Microsoft, l'empresa de Bill Gates, l'home més ric del món, de pràctiques monopolistes en el mercat del programari informàtic. En concret, les acusacions van dirigides a determinades pràctiques mafiocomercials que tenien per objectiu estendre el seu monopoli de fet en el sector dels sistemes operatius —Windows 95 i 98, essencialment— al de navegadors d'Internet. Els més ingenus de per aquí, i de per allà, arrufen el nas en sentir que algú es pugui veure enfrontat a un judici només perquè vol ser l'únic o el més gros en un determinat sector del mercat i que, a més, això li passi en el paradís de la lliure empresa com els Estats Units. De fet aquesta arrufada de nas va acompanyada, gairebé sempre, per un gest d'incomprensió respecte de les lleis antimonopoli d'aquest paradís i és que, tot plegat, supòs que per les presses i per la manca d'espai no s'acaba d'explicar amb tots els detalls quins són els aspectes essencials de la questió.

En primer lloc, és obvi que no hi ha cap llei als Estats Units contra els monopolis per se. Si fas un bon producte i aconsegueixes convèncer tothom que la resta és pura porqueria i, a més, aconsegueixes el suficient nombre de seguidors que estiguin disposats a adorar-te com un fetitxe, aleshores quedaràs sense competència i en paus. La llei antimonopoli, en aquest cas, no té res a dir-hi. Però la llei sí que prohibeix que una vegada que t'has instal·lat en el teu monopoli, el facis servir per apoderar-te d'altres sectors propers al del teu amb pràctiques com, per exemple, dir als teus clients que no podran tenir el teu bon producte primer si no et compren el segon i, a més, obligues que aquests amaguin —pel seu torn— l'existència d'altres productes similars, segurament més bons, però que són de la competència. Això és el que està prohibit i, per aquí és per on sembla que han enganxat Microsoft. Tenc davant un fragment de l'acusació del fiscal, en el qual es reprodueixen algunes de les clàusules que havien de signar aquells proveïdors d'accés a Internet que volien fer servir un dels programes de Microsoft per donar servei als clients i són per sucar-hi pa. A més d'obligar a distribuir exclusivament als seus clients el navegador de Microsoft, els obligava també a eliminar de les seves pàgines enllaços cap a altres navegadors i, fins i tot, a limitar el percentatge de navegadors de la competència que podia distribuir, encara que els seus clients els demanassin. Us sonen aquestes condicions? Jo les tenc vistes en una determinada casta de pel·lícules.

L'acusació del fiscal argumenta que, amb aquestes pràctiques, Microsoft atempta contra la innovació, ja que limita greument els incentius dels seus competidors potencials per fer recerca i innovació en el sector, atès que veuran limitades dràsticament les seves possibilitats de rendibilitzar la seva innovació. Aquesta és la principal raó oberta d'aquest procés ja que sense competidors no hi ha millores (sabeu d'algun exemple proper?, vull dir de monopoli que limiti la innovació?) Però cal insistir en el fet que no es tracta d'impedir que Microsoft —o qui sigui— ofereixi als seus clients el millor producte. Es tracta que aquesta sigui una lliure elecció real, tant per part del distribuidor, com del comprador i, sobretot, que la raó sigui estrictament de qualitat intrínseca del producte.

Si m'aturàs aquí, estic convençut que també estaria pecant d'ingenuïtat, ja que darrere aquestes raons n'hi ha moltíssimes més i algunes segurament més sucoses. Per exemple, és de sobra sabut que, en els últims temps, Microsoft ha comprat tota quanta empresa que tengués un producte que fos una innovació significativa per a Internet. És curiós que tots aquests productes han desaparegut del mercat tan aviat com han estat adquirits pel gegant informàtic. Qui recorda a hores d'ara, per exemple, aquell enginyer espanyol que havia fet un programa que permetia veure vídeo per la xarxa en temps real? Vxtreme, crec que es deia. Pels més escèptics, per ventura ara seria un bon moment per tornar a veure la pel·lícula La Red tot ignorant les truculències que passen a la Bullock i parant més esment a l'amo de l'empresa de programari que acaba detingut al final. Pura coincidència?

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 21 d'octubre de 1998

Tornar a l'índex d'En teníem més ...