Contra els Nadals

Mentre escric això, les insuportables veus d'aquests ninets de Madrid de sempre m'estan fustigant amb la monòtona i repetitiva cançoneta de nombres i més nombres que, pel seu torn, provocaran escenes d'irrefrenable estupidesa, amb les quals ens castigaran totes i cadascuna de les televisions a partir de devers migdia i pel que resti del dia. Està ben clar que hem arribat a les festes de Nadal i que no he tret mai a la loteria. Dues coses que, com la mort i els imposts, semblen no tenir cap casta de remei. La tragèdia ja fa estona que ha estat anunciada a tort i a dret: els carrers són plens de llumets i, sobretot, les botigues –grans i no grans– s'omplen de gent i d'unes cançonetes –semblants a nadales– gairebé tan repetetives com la de la loteria i que, començ a sospitar, tenen una certa funció ecològica d'evitar que els clients ens hi estiguem gaire temps en el mateix lloc, per així facilitar la circulació de les successives onades de consumidors contagiats de Nadal.

Hem arribat a Nadal i és hora de seguir tot i quant estereotip hem anat acumulant al llarg de segles i segles d'embullar la troca. Hem de tornar a casa, hem de ser solidaris –només ara– i hem de seure un pobre a taula, amb l'objectiu no tant que el pobre tengui unes bones festes com que les nostres consciències –això que sembla que no gastem la resta de l'any– quedin a pleret. Hem avançat tant en la nostra civilització que ja ni tan sols importa seure físicament el pobre a la nostra taula: basta quedar-se a casa tranquil·lament i participar d'aquestes maratons televisives que s'han posat tant de moda i que vénen a ser com una espécie de loteria per a alguna causa d'aquestes altruistes que serveixen per sodollar tan bé els nostres esperits. La televisió ens obsequiarà amb aquelles pel·lícules que fan tant al cas, en les quals tothom és més que bo, i que, a força de repetir, hem arribat a més que avorrir. Històries bíbliques, melodrames, al·lots abandonats i retrobats, contes meravellosos, dibuixos animats empalagosos i un llarg, molt llarg, etcètera de meravelles consemblants.

Internet tampoc s'ha sostret a les contingències nadalenques: moltes pàgines web apareixen adornades aquests dies amb bolletes i llacets i, fins i tot, algunes imiten les botigues presencials també amb les nadales, amb l'agreujant d'aquest inconfusible so metàl·lic tan característic de les músiques sintetitzades amb aparells baraters. En una apreciable mostra dels més baixos instints, amagats sota la traïdora capa nadalenca, fins i tot hi ha webs que et permeten enviar postals virtuals (amb música i tot!) als teus amics més ferotges. La conxorxa arriba força enfora i ja hi ha indicis més que fiables que apunten que un dels objectes que més és regalarà aquestes festes seran ordinadors i connexions a Internet, sibil·linament exemplificades per un contraanunci publicitari interpretat per una moneia.

I dels dinars de família? Què es pot dir que no s'hagi dit també abans? Tal vegada el més escaient sigui recordar el que diu l'inefable Hercule Poirot, l'emblemàtic detectiu de l'Agatha Christie que argumenta, en una de les seves aventures, que el dia de Nadal, en haver dinat, és el moment més escaient per cometre assasinat. El senyor Poirot ho té ben clar, ja que diu que en aquests moments qui més qui manco té l'agresa pròpia d'un dinar abundant i feixuc. Dinar que ha compartit amb familiars de prop i d'enfora als que només es veuen d'any en any per aquesta ocasió. Per consegüent, és el moment en què acostumen a sortir vells i ancestrals greuges que fan acabar el dinar com el rosari de l'aurora. Ràbia, indigestió i proximitat de l'agreujador o representant més directe són els ingredients més propicis per empènyer a adoptar solucions dràstiques. Per ventura, el senyor Poirot sigui una mica no gaire exagerat, però vistes les seves reflexions i tota la resta, em sembla més que justificat que sigui precisament aquesta època de l'any en la qual ens fem arribar, els un als altres, els millors desitjos per aquests dies: No hi ha cap dubte que és ben necesari!

Bones festes a tothom!

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 23 de desembre de 1998

Tornar a l'índex d'En teníem més ...