Contra els Nadals
Mentre escric això, les insuportables veus
d'aquests ninets de Madrid de sempre m'estan fustigant amb la monòtona
i repetitiva cançoneta de nombres i més nombres que, pel seu torn,
provocaran escenes d'irrefrenable estupidesa, amb les quals ens
castigaran totes i cadascuna de les televisions a partir de devers
migdia i pel que resti del dia. Està ben clar que hem arribat a les
festes de Nadal i que no he tret mai a la loteria. Dues coses que, com
la mort i els imposts, semblen no tenir cap casta de remei.
|
Mentre escric això, les insuportables veus d'aquests
ninets de Madrid de sempre m'estan fustigant amb la monòtona i
repetitiva cançoneta de nombres i més nombres que, pel seu torn,
provocaran escenes d'irrefrenable estupidesa, amb les quals ens
castigaran totes i cadascuna de les televisions a partir de devers
migdia i pel que resti del dia. Està ben clar que hem arribat a les
festes de Nadal i que no he tret mai a la loteria. Dues coses que, com
la mort i els imposts, semblen no tenir cap casta de remei. La tragèdia
ja fa estona que ha estat anunciada a tort i a dret: els carrers són
plens de llumets i, sobretot, les botigues –grans i no grans– s'omplen
de gent i d'unes cançonetes –semblants a nadales– gairebé tan
repetetives com la de la loteria i que, començ a sospitar, tenen una
certa funció ecològica d'evitar que els clients ens hi estiguem gaire
temps en el mateix lloc, per així facilitar la circulació de les
successives onades de consumidors contagiats de Nadal.
Hem arribat a Nadal i és hora de seguir tot i quant
estereotip hem anat acumulant al llarg de segles i segles d'embullar la
troca. Hem de tornar a casa, hem de ser solidaris –només ara– i hem de
seure un pobre a taula, amb l'objectiu no tant que el pobre tengui unes
bones festes com que les nostres consciències –això que sembla que no
gastem la resta de l'any– quedin a pleret. Hem avançat tant en la
nostra civilització que ja ni tan sols importa seure físicament el
pobre a la nostra taula: basta quedar-se a casa tranquil·lament i
participar d'aquestes maratons televisives que s'han posat tant de moda
i que vénen a ser com una espécie de loteria per a alguna causa
d'aquestes altruistes que serveixen per sodollar tan bé els nostres
esperits. La televisió ens obsequiarà amb aquelles pel·lícules que fan
tant al cas, en les quals tothom és més que bo, i que, a força de
repetir, hem arribat a més que avorrir. Històries bíbliques,
melodrames, al·lots abandonats i retrobats, contes meravellosos,
dibuixos animats empalagosos i un llarg, molt llarg, etcètera de
meravelles consemblants.
Internet tampoc s'ha sostret a les contingències
nadalenques: moltes pàgines web apareixen adornades aquests dies amb
bolletes i llacets i, fins i tot, algunes imiten les botigues
presencials també amb les nadales, amb l'agreujant d'aquest
inconfusible so metàl·lic tan característic de les músiques
sintetitzades amb aparells baraters. En una apreciable mostra dels més
baixos instints, amagats sota la traïdora capa nadalenca, fins i tot hi
ha webs que et permeten enviar postals virtuals (amb música i tot!) als
teus amics més ferotges. La conxorxa arriba força enfora i ja hi ha
indicis més que fiables que apunten que un dels objectes que més és
regalarà aquestes festes seran ordinadors i connexions a Internet,
sibil·linament exemplificades per un contraanunci publicitari
interpretat per una moneia.
I dels dinars de família? Què es pot dir que no s'hagi
dit també abans? Tal vegada el més escaient sigui recordar el que diu
l'inefable Hercule Poirot, l'emblemàtic detectiu de l'Agatha Christie
que argumenta, en una de les seves aventures, que el dia de Nadal, en
haver dinat, és el moment més escaient per cometre assasinat. El senyor
Poirot ho té ben clar, ja que diu que en aquests moments qui més qui
manco té l'agresa pròpia d'un dinar abundant i feixuc. Dinar que ha
compartit amb familiars de prop i d'enfora als que només es veuen d'any
en any per aquesta ocasió. Per consegüent, és el moment en què
acostumen a sortir vells i ancestrals greuges que fan acabar el dinar
com el rosari de l'aurora. Ràbia, indigestió i proximitat de
l'agreujador o representant més directe són els ingredients més
propicis per empènyer a adoptar solucions dràstiques. Per ventura, el
senyor Poirot sigui una mica no gaire exagerat, però vistes les seves
reflexions i tota la resta, em sembla més que justificat que sigui
precisament aquesta època de l'any en la qual ens fem arribar, els un
als altres, els millors desitjos per aquests dies: No hi ha cap dubte
que és ben necesari!
Bones festes a tothom!
Llorenç Valverde,
Diari de Balears.
23 de desembre de 1998
|