Dois

Fa un parell de mesos que tenc damunt la taula del despatx una memòria mecanografiada que va arribar, acompanyada d'una carta, dins un sobre marró que havia estat deixat en mà a consergeria. Aquesta memòria, d'una cinquantena de pàgines, està destinada a provar de forma sistemàtica i amb raonaments geomètrics, il·lustrats amb les corresponents figures, que la magnitud del nombre Pi, la raó entre la llargada i el diàmetre d'una circumferència qualsevol, ha estat infravalorada per la humanitat. L'autor d'aquesta memòria, a qui no conec personalment i que, per avui identificarem amb el nom de Pep, ha arribat a la conclusió que el valor d'aquest nombre és una miqueta més gran que el 3'14159 ... que li és atribuït usualment. A la seva carta, amb un cert to arrogant, em desafia a mostrar-li on hi ha els possibles errors de la seva demostració i, cas que no sigui capaç de trobar-ne cap, que sigui valent i reconegui davant el món que les matemàtiques arrosseguen aquest greu error des de fa segles en l'avaluació del nombre Pi i que procedeixi a iniciar el procediment de restitució de la veritat. Afortunadament, les errades metodològiques i de raonament que conté la memòria són fàcils de veure i, per consegüent, la humanitat, de moment, s'haurà d'estalviar la immensa feinada que significaria rectificar el valor d'aquest nombre tan curiós, que ja va intrigar alguns predecessors dels geòmetres grecs i que, per afegitó, va trasbalsar la concepció d'un món perfecte en el que no semblava haver-hi lloc per comportaments estranys de figures tan regulars, com el quadrat o la circumferència, amb elements incommensurables com el costat i la diagonal en el primer cas, o la llargada i el diàmetre en el segon. Irracional és el nom que van rebre aquestes quantitats, i ho eren en un doble sentit, primer perquè no es podien expressar com a la raó de dues altres quantitats numèriques i, sobretot, perquè escapaven a la raó d'una perfecció geomètrica, que era necessària en aquelles cultures molt més enllà de la pura consideració de figures abstractes.

Més d'una vegada he intentat imaginar-me com ha de ser en Pep, l'autor d'aquesta memòria, i el perquè de les seves motivacions. La forma en la que està escrita em fa pensar en una persona major, amb un cert grau de formació bàsica i caparruda a bastament com per punyir hores i hores en un problema que va tenir intrigats els matemàtics fins ben entrat el segle devuit, que va ser quan va quedar demostrat que el nombre Pi era irracional, és a dir, que tenia infinites xifres decimals que no es repeteixen segons cap pauta i de les quals s'han calculat, a hores d'ara, uns quants milers de milions. Amb la seva memòria en Pep desafia pràcticament tota la ciència actual així com la feina de centenars de matemàtics que, des de l'antigor, han anat progressant poc a poc en el coneixement d'aquest nombre. En Pep, per comptes d'intentar canviar el curs de les coses amb simples (i absolutament erronis) arguments geomètrics, hauria hagut de començar per demostrar que els càlculs que avui donam per bons estan equivocats, però això és molt més difícil que dibuixar algunes circumferències amb polígons regulars inscrits i, fer algunes consideracions heurístiques, mancades de les corresponents comprovacions formals. Tot i això, he de reconèixer que la seva feina em mereix tot el respecte del món i que tenc intenció de parlar personalment amb ell per tal d'intentar explicar-li acuradament els seus errors. Tanmateix, aquest respecte se l'ha guanyat mostrant per escrit els esforços empesos pel seu capteniment davant un fet que no considera prou justificat.

Un doi que, a diferència de molts altres dois, no serà mereixedor de cap primera plana ni d'atenció per part dels mitjans de comunicació, com va passar, per exemple, amb un senador nord-americà que, temps enrere, va proposar un projecte de llei que determinava que el valor de Pi fóra igual a 3'14. I és que, com deia Perich, als Estats Units, qualsevol pot arribar a ser president i, per comprovar la veracitat d'aquesta afirmació n'hi ha prou en mirar qui és el president. Està ben clar que la democràcia espanyola és ben diferent, com s'estan entestant en demostrar les darreres ministres d'educació i cultura, atès que el llindar d'ignorància que han exhibit no està a l'abast de qualsevol. No sé ben bé perquè, però després de llegir les darreres manifestacions de la senyora del Castillo sobre la inexistència en el passat de prohibicions de parlar el català, i que justifiquen amb escreix la seva preocupació sobre l'ensenyament de les humanitats (que ara ha esdevingut nostra), estic temptat de suggerir a en Pep que li faci arribar la memòria sobre el càlcul del nombre Pi. I és que, aquest doi no és ni comparable al de la ministra, sobretot perquè, encara que també estigui força indocumentat, està acompanyat de seriosos intents d'argumentació

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 9 de maig del 2001

Tornar a l'índex d'En teníem més ...