La insostenible lleugeresa del mil·lenni

Ben igual que cada dia és l'inici de la resta de la vida de qualsevol persona, també cada dia comença un nou mil·lenni i, vistes així les coses, es fa molt difícil poder arribar a destriar, objectivament o no, si un ha estat més important que l'altre o no. Aquesta és una manera, com qualsevol altra, d'escampar la boira a l'hora de fer la feina —horrible i terrible feina— d'intentar descriure quins han estat els trets més característics de l'any que ha acabat, de la dècada, del segle i, per favor!, de tot un mil·lenni. I és que, respecte de les múltiples i sofisticades convencions que hem hagut d'adoptar per mesurar el temps, estic per dir que l'única convenció que té realment aspectes positius és la d'agrupar els dies per mesos i vostès ja es poden imaginar per quina raó. Ben bé totes les altres són negatives, setmanes incloses, ja que tota la resta de divisions temporals estan associades a algun tipus d'obligació: anar a missa, pagar impostos i un llarg etcètera que ara m'estim més no enfilar.

És per això que m'escau referir–me a una de les obres de divulgació científica del paleontòleg Stephen Jay Gould, en la qual fa una excel·lent aproximació a la vella, i possiblement irrellevant, discussió de sobre la data en què acaba o comença el mil·lenni. Explicats per ell, els esforços del frare Dionís el Diminut per fixar un origen de la cronologia dels temps adaptada a la fe cristiana, les seves mancances i els seus errors, que són l'origen del desconcert de mil·lenaristes i d'altres, esdevenen un relat apassionant i molt aclaridor. Diu també el professor Gould que, malgrat el seu interès pel mil·lenni, l'escala de temps en què s'ha de moure per raó de la seva especialitat, que li fa comptar els anys per milions, l'ha portat a una visió de la història de la vida en el planeta Terra que consisteix en una sèrie de llargues èpoques d'estabilitat, en les quals no passa res, interrompudes molt de tant en tant per fines línies que representen esdeveniments que passen amb gran rapidesa i que ajuden a fixar la següent capa d'estabilitat. Dit altrament, en aquest context, els mil·lennis no arriben ni a la xocolata del lloro.

La bella metàfora del professor Gould, fonamentada en la lectura precisa i experta de les diferents capes de sediments geològics, és emprada pel sociòleg Manuel Castells per expressar la seva profunda convicció que a les acaballes del segle XX, tenim el rar privilegi de ser actors i testimonis d'un d'aquests escadussers i curts períodes de canvi d'una època d'estabilitat cap a una altra època, presumiblement també d'estabilitat, de la qual no acabam de saber–ne ben bé les característiques. Aquesta transició està propiciada per l'explosió en l'ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions que, com comença a ser força sabut, produeix profundes transformacions en la nostra forma de viure a escala gairebé planetària. I si m'ho permeten em cal afegir que el privilegi i honor de viure en aquesta època de transició signifiquen un caramull de maldecaps ben grossos produïts, essencialment, per l'obligació que tenim tots d'afrontar aquests canvis amb l'objectiu d'aconseguir les millors condicions possibles per al nostre futur, tant individual com col·lectiu, especialment per aquest darrer.

Llevat d'aquesta darrera menuderia que, per altra banda, no té res a veure amb una data concreta, no som capaç d'arribar a entendre del tot el perquè de tots aquests escarafalls, a favor o en contra, de l'arribada del 2000. A tot estirar i als efectes de les capes de sediments geològics, d'aquí a milions d'anys, els continuadors de la tradició del professor Gould, si es que en queden, només podran veure que en algun moment entre el 1000 i el 3000 va passar alguna cosa de rellevant. Tanmateix, molt i molt abans tots ja haurem esdevingut calbs.

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 5 de gener del 2000

Tornar a l'índex d'En teníem més ...