Una postal per Nadal

Tenc un pot de porcellana, d'aquests amb ansa que s'usen per prendre cafè a les pel·lícules americanes. És de color blanc i m'obsequia amb una nadala cada vegada que l'aixec de la taula. Com no podia ser altrament, la música que sona recorda vagament la de «Jingle Bells», la nadala global. Si va a dir veritat, no sé com va arribar aquest pot a les meves mans, encara que estic per assegurar que és un regal que té els seus orígens en un rampell de sarcasme enverinat d'algun amic assaciat de Nadal, el qual, per comptes de «tassa i mitja de brou», em va engaltar «tassa i nadala». No sé si ho recordaran, però això de la música nadalenca en el pot té un antecedent ben notable i curiós, pràcticament desaparegut, però que va tenir molt d'èxit en el seu moment, com eren les postals musicals de Nadal, unes postals que, quan les obries sonaven una nadala, amb música d'aquella horriblement sintètica que la separava molt poc del soroll desagradable. Per ventura ja existeixen estudis sobre el tema, però estic absolutament convençut que l'evolució experimentada per les postals de Nadal mereixerien una profunda atenció per part de sociòlegs i experts en aquestes qüestions. Per exemple, qui no ha rebut quan era al·lot una d'aquelles meravelloses, quasi màgiques, postals desplegables en tres dimensions? Vull dir, aquelles postals que, quan les obries, et mostraven en el seu interior un betlem o un arbre o qualsevol altre motiu nadalenc en relleu. Aquestes postals, que acabaven per ocupar llocs destacats en els corresponents betlems o arbres de Nadal, varen arribar a tenir un elevat grau de sofisticació, el qual va ser desplaçat de forma immisericorde per la tecnologia electrònica que havia fet possible les postals musicals. No he arribat a veure mai cap postal que combinés màgia damunt màgia, és a dir, relleu i música sintètica alhora, una combinació que, per altra banda, hauria pogut arribar a ser la materialització d'alguns del més terribles malsons.

Les postals musicals, per la seva banda, s'han vist desplaçades per Internet i el correu electrònic, una tecnologia que fa possible sofisticades i barroeres formes domèstiques de donar els molts d'anys, ja que poden combinar lamentables animacions, al ritme d'encara més lamentables músiques sintètiques i repetitives. I és que, fet i fet, les postals de Nadal, com tantes d'altres coses, també serveixen per delatar el gust, bo o dolent, de qui les envia, i cal afegir immediatament que el mal gust, per manifestar-se, no necessita de cap casta de tecnologia sofisticada. Així, per exemple, no vaig poder evitar arrufar el nas quan vaig veure un professor de plàstica d'un centre de secundària de Catalunya que sortia per la televisió manifestant, tot cofoi ell, que havia aprofitat l'avinentesa de la recent nevada per fer fotografies per a les felicitacions nadalenques. Tanmateix, i perquè no sigui dit, he rebut postals de Nadal ben interessants. En algun cas, i deixant de costat les qüestions estrictament personals, l'interès era per la postal ella mateixa, una en concret que consistia en un inquietant relat curt de Quim Monzó o, sense anar més lluny, la que ha estat enviada enguany des del Parlament de les Illes Balears amb una cita ben oportuna i escaient de l'Alcorà. I tot això sense oblidar la munió de postals solidàries que diferents ong's fan servir per millorar les seves finances.

En qualsevol cas, benvingudes siguin les postals de Nadal, en tant que instrument de lleu, i segurament insostenible, comunicació entre persones que estan enfora, físicament o no. Encara que, de vegades, la simple postal per Nadal tengui gust de poc, sempre és millor que res. Per altra banda, les postals de Nadal que ja han començat a arribar m'han recordat que, com cada any, ja passa d'hora de cercar i tornar a treure el pot de la nadala. Almenys aquesta sona quan jo vull. Molts d'anys!

Llorenç Valverde,

Diari de Balears. 19 de desembre del 2001

Tornar a l'índex d'En teníem més ...